Una carta al director que hauria pogut escriure qualsevol dels meus alumnes

Fa uns dies vaig llegir una carta al director signada per Begoña Picazo García. Comença amb una pregunta: «T'imagines viure en una ciutat on la policia no sap parlar el teu idioma?» I acaba dient que aquesta ciutat existeix i que es diu Barcelona.

La vaig llegir dues vegades. No perquè em sorprengués, sinó perquè no em va sorprendre gens.

Faig classes de català des de fa més de divuit anys, i el que em porten els alumnes no és un problema de gramàtica: és un problema de context. Em diuen que estudien per a un C1, que aproven, i que després passen setmanes senceres sense fer servir la llengua fora de l'aula. Que al restaurant canvien, que a la consulta canvien, que a la botiga canvien. I que canviar tantes vegades acaba cansant.

Una llengua no s'aprèn només estudiant-la. S'aprèn fent-la servir, equivocant-se en veu alta i que qui tens al davant no se te'n vagi a una altra llengua a la primera. Això no ho arregla cap curs, ni el meu: ho arregla la ciutat.

Per això, quan un alumne em pregunta si val la pena, li dic que sí i li explico per què. No pel títol —el títol és un paper—, sinó perquè cada vegada que ell no canvia de llengua n'hi ha un altre que veu que es pot no canviar.

La carta de la senyora Picazo fa la pregunta. La resposta no la té ni el govern ni l'escola: la tenim tots plegats, cada dia i en cada conversa.

Sara Marugan Oliva